Addiccions comportamentals

El joc patològic és l’única addicció comportamental reconeguda oficialment en aquests moments per l’OMS, per tant, és la més descrita i coneguda pels professionals de la salut.

Al 2006 es va crear la primera unitat de tractament específic del joc patològic i altres addiccions a Barcelona, a l’Hospital de Sant Pau. Actualment a l’Hospital Clínic de Barcelona es constata que l’aposta esportiva en línia és la forma més greu d’addicció al joc, i augmenta a gran velocitat. En el joc en línia fets com que es pugui apostar amb tanta facilitat (a qualsevol lloc i hora, i a qualsevol tipus de joc); que passi tant poc temps entre l’aposta i el resultat i sobretot la seva vinculació a l’esport afavoreixen l’addicció. Potenciar l’associació entre l’esport (absolutament recomanable per als joves) i el joc en línia no és gens convenient.

La Unitat de joc patològic de l’HUB (hospital Universitari de Bellvitge) té una llarga trajectòria en el tractament i recerca del joc patològic. En els darrers anys l’equip d’aquesta unitat constata que hi ha poca percepció de risc en les apostes per Internet. Els addictes als jocs d'atzar són més joves que fa uns anys, molts amb estudis universitaris i el percentatge de dones ha augmentat molt.

En general, nois i noies comencen a jugar per curiositat, per viure noves emocions...es podria dir que internet ha afegit un nou perfil de jugador. Abans eren sobretot homes, de més edat i amb pocs estudis, i el detonant solia ser la vivència d’una situació vital complicada.

L’addicció als videojocs afecta el 9% de les persones que hi juguen en tot el món, la qual cosa és molt!. L’ OMS ha incorporat aquest trastorn en el seu esborrany per actualitzar la Classificació Internacional de Malalties (ICD 11), prevista per aquest any 2018.

En l’addicció als videojocs el patró de joc és continu, de vegades es juga durant dies seguits sense dormir, o recurrent. Jugar passa per davant d’altres interessos i activitats diàries. Els gamers es troben sobretot entre els mil·lenistes. La majoria de joves amb addicció als videojocs tenen al voltant dels 20 anys i poca consciència de malaltia. Comencen a enganxar-se als videojocs en línia cap als 12 anys. Les relacions socials passen a ser bàsicament virtuals, i s’entra en una espiral d’aïllament.

Alguns videojocs disposen de lootbox, una mena de caixa de sorpreses d’on es poden obtenir elements “cosmètics” del joc (en modifiquen l'estètica, no el funcionament). La lootbox és de pagament i la compra és a cegues, o sigui que entre els elements que hi conté potser no hi ha aquells que el jugador vol: caldrà que continuï comprant per aconseguir-los. Cal tenir en compte que hi ha videojocs amb desenes de milions de jugadors que disposen de lootbox. Actualment hi ha un debat obert sobre si la incorporació de la lootbox equival a introduir la llavor del joc d'atzar (gambling) dins dels videojocs. Ho podem considerar un inici als jocs d'atzar?

Tot i generar fàcilment conductes addictives, l’addicció al mòbil en sí mateix no és molt freqüent. Però cal tenir present que l’hàbit de consultar-lo cada pocs minuts repercuteix en la manera de rebre estímuls de l’exterior i de processar-los. Fa que fixar-se en un sola cosa durant una estona pugui esdevenir quelcom pesat. La capacitat de concentració i la memorística poden disminuir, cosa que pot afectar la capacitat d’estudiar.

Per a la gran majoria d’adolescents, l’ús principal del mòbil és social. El seu interès se centra en les xarxes socials. En la majoria de països europeus l’edat legal per obrir un perfil es la de 14 anys. Les xarxes ens fan sentir integrats i valorats a nivell social, però de vegades un abús pot fer creuar sigil·losament una frontera perillosa i esdevenir un problema: apareix l’angoixa i el patiment si la persona a l’altra banda no respon el missatge, o l’ha llegit i no el respon, per exemple, o quan el nostre nombre de followers, subscriptors o likes no augmenta com voldríem.

Les xarxes socials s’associen a l’èxit i al reconeixement social, i en elles la idealització hi juga un paper important. D’acord amb la doctora en psicologia Rannveig Sigurvinsdóttir, cal entendre que les xarxes són una font constant de comparativa en una situació on només veiem la part idealitzada de terceres persones. Si això s’entén, es pot evitar la frustració que pot produir en algunes persones.

Youtube ha substituït la televisió com a mitjà de comunicació de masses, sobretot entre els joves, és el lloc amb més tràfic, darrere de Google i Facebook. Però, d’acord amb estudis de la Royal Society of Public Health de la Universitat de Cambridge, Instagram és la xarxa més addictiva.

Quan comencem a perdre el control: el nostre estat d’ànim i les nostres emocions depenen molt dels likes que obtenim a les xarxes, d’aquell darrer missatge de whatsapp, o de si aconseguim o no “millorar” en un videojoc...A la dependència psicològica s’hi afegeix una pèrdua progressiva d’interès per altres activitats. La nostra vida quotidiana comença a estar “en funció de”.

No anem bé quan sentim que necessitem viure constantment connectats; notem que ens costa molt deixar estar el videojoc o les partides d’aquell joc d’ordinador no les acabaríem mai; ens cal sempre el mòbil, el “necessitem” per “connectar” i per evitar l’ansietat quan estem tristos o sentim soledat...ens fa estar sempre pendents de si ha prou cobertura i bateria, i alhora estem descuidant les relacions socials rellevants, família i amics, i les obligacions quotidianes.